UNIVERSO IN VERSO

jueves, 22 de septiembre de 2016

REFLEXIONS INCONNEXES

Cau la nit què surt tots els matins,
plena i grossa com a lluna nova.
Mullat sencer,sóc estès sota la roba,
perdut per les voreres de tots els camins.

Encara continue mirant darrere meu,
fa temps que no trobe l'ombra que m'acompanyaba.
I la solitud va desfent-se sota les creus,
com esglésies plenes de llibres i de ràbia.

Però,no em tinc molta estima com amic,
com un noi gallec o català de la mateixa Vilanova.
I malgrat que em passe tot el día mirant-me el melic,
sempre he trobat temps per escriure i cantar-li a la trova.

Vaig aprendre tard a caure a terra dempeus,
les rajoles del terrat reflectien el sol,que em cremava.
I fins i tot ni jo mateix m'escoltaba,hi havien moltes veus,
els pardals ja s'escapaven per la porta oberta de la gàbia.