Encara plou al meu desert

Com aigua salada d'estius nadalencs,
així es com es troba la meva ànima,
buscant la manera de tindre algun talent,
a la porta tancada que es per a mi la teva estima.

I tornar a refredar-me amb els moviments dels teus cabells,
que fan sortir alegries i descabellades idees,
de saber-me perdut al racò que fa la teva memòria,
i entendre,que açí no acaba la nostra història.

Doncs fa ja temps que no t'escric una poesïa,
d'aquestes on l'amor,no te res a vore amb la vida,
on no tracte de pensar per buscar una sortida,
on la mort de la teva estima,
no forma part de tota aquesta comitiva.

De veres creus que de sobte tornarè a estimar-te?
no tornes als meus braços,si us plau,
no em digues que tinc que alçarme,doncs encara cau,
tan sols vull tornar a tindre la clau de la porta d'ixida,
i deixar de pensar d'una vegada,
què sería el conjunt la nostra vida.