Llegaste vespertina y de repente,
resuelta,temprana,
como la luz de las mañanas.
Alumbraste la tarde del diecinueve,
tan risueña y móvil,
que el reloj paraba sus manijas.
Moviste al fin los bracitos,
mi tranquilidad se sintió acomodada:
"¡No le pasa nada,no le pasa nada!"
Comencé entonces a disfrutar del contemplarte,
tras el cristal frío e inhumano de neonatos,
como si el futuro de mi vida dependiese únicamente de mirarte.
Comence a entendre perquè les finestres s'obrin,
i els pardals comencen a prendre el vol:
Estimen cada racò de pell que rodeja el teu cor.
Em sent orgullós d'èsser el teu oncle,
de que em canvies la vida d'aquest mode.
Ja ets açí,neboda.Pren el mon qual si fora a acabar-se.
Ama,estima,vol,trepitja la terra amb força,
viu amb la inocència intacta i amb seny,
caldrà que lluites i tú ho sabràs fer de sobra.
Tens una mare plena d'amor i esperança,
un pare què canvia vides,un oncle poeta.
Tens iaios,iaias i besàvia.El teu futur serà tot el que escrigues des d'ara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario