Recorde les nits adormides al meu avast,
tu somniaves amb l`esforç de sempre.
I paties per no poder veure els retrats,
d'aquest Dorian Gray que s'amagava cada primer de desembre.
Dubtaves a diari de donar-me el teu amor,
com si fos l'estimar-me una condemna.
Jo,demanava l'obertura d'un petit raconet del teu cor,
tu fugies a corre-cuita cap a la ciutat que frega el Senna.
Quedava la solitud,el meu cos cansat,
tot plegat m'aturava de sortir de les cendres.
Llavors,em va semblar que deuria de perdre'm,
pels pobles de La Terreta,ja que tots som un bon grapat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario