Records que sospiten fusells a les meves mans,
travessant la muntanya amb la roba tacada de sang.
Patint dia a dia la solitud que et generaria la meva mort,
d'aquest home que s'acomiadava,desitjant que trobessis l'amor.
Núria tranquil·la,amor meu,tornaré per tu,
quan ens diguin que l'enemic es caigut.
I serem nosaltres qui disenyarem el nostre futur,
lluny de regnes,de samarres blaves,de la calor del sud.
Tornarem a la terra d'on van sortir els Berenguer,
sud de la pátria francessa,nord del territori gironenc,
deixant arrere arrells i ombres fosques,
d'un enemic que ja arribava,fins a les costes de Roses.
Tot allò ho faig perquè estic boig per tu,
arrosegat pel teu olor,la teva estima,la teva flor,
decidit a abandonar la milícia i la guerra,
per començar una vida al teu costat,sense fum,sense terror.
Núria,cauen darrere nostre molts milicians,antics companys de combats,
per protegir a tots dos,fugitius de barbàries ocorregudes al seu voltant.
Morin com si fossin formigues defenent seu formiguer,
tans sols per a que tu i jo fugim a la terra dels Berenguer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario