Sento que tinc un deute amb tu,amb la teva imatge,
la teva son.
Doncs m'he barallat ja amb mig món,
i encara no he parat taula,ni he fet equipatge.
Em sento com una granota en mig d'un llampec,
ple d'energia.
Vull anarme'n d'aquesta terra que em crida a l'aplec,
d'un núvol radiactiu que mor al acabar el dia.
I com que el matí em desitjava malalties,
vaig decidir d'aplegar d'aquesta roca prou maldita,
i tornar pels deserts mes pedregosos,mentre tu paties,
un dolor al teu costat que acabava amb la teva vida.
Ara tot es descans,aigua clara que cobreix el paratge,
mullant els mitjans pels que vam arribar-hi,a la teva llar,
i no tenint res massa clar,gaudim de les vistes del paisatge,
que tenim a les nostres rodalies,que no sabem com ho hem de mirar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario